Diferents posicions psicoanalítiques davant del sexe, la sexualitat i el gènere.

  • jun 2022

● desembre 2019

CONTRIBUCIÓ A UN POSSIBLE DEBAT AMB PAUL B. PRECIADO (1) I JEAN-CLAUDE MALEVAL
Jean-Claude Maleval (2).
Alfredo Eidelsztein

Segons Sigmund Freud la normalitat del procés de maduració de cada individu consisteix en la confluència de la identitat de gènere amb la seva biologia – ell va sostenir: “l’anatomia és el destí”-; així allò normal i esperat és que l’home sigui mascle i la dona femella; reconeix que no sempre succeeix així però aquest seria el procés d’evolució ideal per a tot individu en qualsevol societat i cultura.

Atès que per a Freud es tracta a la fi de la maduració sexual de la “elecció de l’objecte sexual”, ell ha de donar compte del procés mitjançant el qual cada ser humà arriba o hauria d’arribar a l’elecció en la que coincideixen allò biològic i la identitat sexual. La “màquina” que produeix tal resultat és, segons les seves concepcions, el Complex d’Èdip el qual fa que, després de travessar-lo, el nen resulti mascle i la nena dona, encara que en avançar els seus desenvolupaments teòrics va haver d’admetre una quota d’homosexualitat fins i tot en els casos normals. Per a tals fins la mare dona i el pare home han de complir les funcions específiques de cada sexe al si de la família a la primera infància del nen. Ja que es tracta d’un resultat normal, Freud també ha d’especificar les propietats universals del masculí i del femení. L’home ha de ser dominant, ja que la libido masculina és activa i la dona dominada ja que la seva és passiva; la realització de l’home passa llavors per la seva gestió activa i amb criteri sobre la realitat, la seva transformació i domini i la de la dona, més passional, portes endins de la llar, és tenir fills i criar-los. El fort superjó del primer l’habilita a tal funció social i el feble de la segona li ho impedeix o ho hauria de fer.

El fal•lus, element fonamental de l’Edip freudià, és el símbol del poder i de l’acció, per tant admirat i ambicionat. L’home tindrà por de perdre’l -angoixa de castració- i la dona sentirà la minva per no posseir-lo – enveja del penis-. Així si una dona és massa activa i poderosa o busca ser-ho rebrà l’amonestació per caure en la figura de “dona fàlica”. Això darrer no ho va afirmar el mateix Freud, sinó els seus deixebles els qui van desenvolupar les seves idees.

A partir d’aquestes concepcions les posicions gais, lesbianes, bisexuals, transgèneres, queer, travesti, etc., són el resultat de la falla de l’Èdip i de les funcions del pare i de la mare i, per tant. es tracta d’una teoria que genera culpa, encara avui en dia, no només en els “desviats” sinó també en els seus pares, culpa que pateixen fins i tot els qui no posseeixen formació psicoanalítica.

Jacques Lacan, per contra, afirma que “home”, “dona” i “nen” només són significants. En el seu model teòric això implica, almenys, dues consideracions fonamentals: a) com a tals aquests significants no signifiquen res per sí mateixos, només consisteixen en la diferència que mantenen amb tots els altres i b) si són significants no posseeixen cap relació ni amb la natura ni amb la biologia. La impossibilitat de fer coincidir “home” amb mascle, “dona” amb femella i “nen” amb cría és el que afirma la seva fórmula: “No hi ha relació sexual”. Hi ha pràctiques sexuals però s’ha perdut des de l’inici i per a sempre per al subjecte del significant, la condició sexual natural.

La metàfora paterna serà la “màquina” que, segons Lacan, donarà compte de com en cada història s’inscriu que cap representant del A (el lloc del llenguatge, la lògica i la veritat) o sigui, cap Altre, pugui coincidir amb aquell. La funció de la metàfora paterna és legislar per a cada cas que: Altre ≠ A. Ni les mares, ni els pares ni els avis ni cap instància de representació de l’autoritat que hagi operat en una historia poden arrogar-se el poder del llenguatge, que encara que pateixi d’un inherent “no tot”, allò que s’escriu A/ (A majúscula ratllada), és l’única font de potencia. Si la “màquina” va operar en la seva funció específica no existirà cap instància omnipotent. La metàfora paterna acabarà, a més, aportant significat al subjecte, no identitat sexual com en l’Èdip ni cap definitiu. “Desig de la Mare” no refereix a la mare, sino a l’encarnadura de l’Altre (mama, papa, parella de mames o de papes, o…) i el “Nom-del-Pare” serà la funció que operarà com a tal si el poder no coincideix ni amb el papa ni amb ningú; la llei que instaura és aquella que afirma que ningú pot encarnar o detentar la llei per si mateix.

Lacan obté les tals designacions, Mare i Pare, de la història de l’indoeuropeu, en el qual es distingeix netament entre “Pater”, pura funció mitològica, com en el cas de Ius Pater: Júpiter, exclusivament un nom i “papa”, el familiar nutrient i “Mater” de mama, com en el cas de “Mare terra”; en el mateix sistema en el qual tampoc coincideixen el lligam fratern (Frater) per pertànyer a la mateixa fràtria del biològic de compartir el mateix úter (Adelphos). Per als primers (Pater, Mater i Frater) és impossible designar als segons (papa, mama i germà de sang). Cada època i societat sofrirà el seu engany específic de les falses encarnadures de la funció Nom-del-Pare: Rei, Gran sacerdot, Amo, Pare amb pàtria potestat i, en l’actualitat occidental, les ciències de la vida, etc. Fins i tot, segons Lacan, el Nom-del-Pare tampoc escapa als canvis de contextos i entramats, motiu pel qual ha de ser substituït pels Noms-del-Pare, plural que, alhora, obliga a pensar en diferents ordres simbòlics. Per a Lacan no es tracta de passar del geocentrisme a l’heliocentrisme, de la mare de l’Èdip al pare, sinó de la inexistència de qualsevol centre en tot ordre simbòlic, tal com se sap des de la veritable revolució, la de J. Kepler no la de N. Copèrnic, i l’establiment de les òrbites el•líptiques dels planetes, en les quals en un focus s’ubica el sol i a l’altre no res.

El fal•lus entre les varies accepcions que poseeix en la teoría de Lacan respecte de la temàtica d’aquestes línies, inscriu la propietat fonamental del significant en relació a la pèrdua de la naturalitat d’allò sexual, o sigui la impossibilitat d’eliminar la presència de l’Aidos, el diable del pudor o la deïtat de la dignitat, la marca que recau en el sexual i la sexualitat pel seu origen significant no natural; aixòes verifica, per exemple, en la necessitat de: ritual, vel, certa roba, abillaments, escena privada, foscor, diner, etc., presents d’una o altra forma en la sexualitat significant.

Però en cada història, ja sigui la d’un subjecte, una família o un poble els significants no només funcionen com pures diferències sinó que també s’entramen en cadenes, algunes de les quals repeteixen i insisteixen, així se les pot citar i en succeir això els significants que les componen s’han transformat en lletres. Una lletra és, en la teoria de Lacan, l’estat que adquireix el significant quan està localitzat. Rep, per aquest motiu, un significat o un sentit perdurable, que si bé sempre remitirà a altres i no a un objecte empíric, és estable per un període de temps mentre es mantingui un determinat context lingüístic familiar i sociocultural.

Llavors, i des d’aquesta perspectiva, es pot investigar i establir quins valors, significats i sentits adquireixen “dona”, “home” i “nen” en determinat context. Cada historia establirà els respectius a cada circumstància. Aquests estaran, òbviament, en constant transformació, en alguns casos més veloçment que en altres, la qual cosa farà que el seu diagnòstic consisteixi més en establir els canvis abans dits que fer-ho respecte de suposades identitats constants. Alguns resultats requeriran rectificació, solució o cura degut al patiment excessiu que impliquen. A la nostra època i societat alguns d’aquests efectes sofrents poden desembocar en demandes d’un tractament psicoanalític.

Al model de Lacan no només no existeixen libidos masculines i femenines com en el de Freud sinó que ni tan sols la libido és una energia originada a l’interior del cos anatòmic. A més la pulsió es planteja i escriu ($ <> D) (parèntesi de S majúscula ratllada rombe D majúscula), fórmula en la qual no participa, evidentment, res biològic i tots els seus elements són d’origen significant, fins i tot el “forat” corporal. També, i especialment, el gaudi (jouissance) será gaudi de l’Altre, jA, la qual cosa impedeix que sigui propi de ningú i gaudi fàl•lic, jφ (j fi minúscula), el que segons Lacan, ha de ser llegit com “fora del cos”, el que ja impedeix suposar la persistència en les seves concepcions de qualsevol biologisme, masclisme o sexisme.

En el mateix sentit, l’aparell psíquic freudià és singular i intern d’algú, mentre que l’estructura del simbòlic, imaginari i real de Lacan no pot rebre cap d’ambdues propietats.

Des d’aquesta perspectiva es pot considerar que allò que Lacan inscriu a la taula de la sexuació és el seu diagnòstic, per a la nostra època i cultura, de com han passat a lletra els significants “home” i “dona” en relació als següents termes i funcions: mascle, femella, S(A/) (S majúscula parèntesi de A majúscula ratllada), $ (S mayúscula ratllada), objecte a, φ (Fi majúscula), La/ (La ratllada) i les seves articulacions recíproques.

És possible que, donada la seva proposta de passatge a una escriptura algebraica d’aquestes funcions, Lacan consideri que es podria interpretar com han passat a lletra els significants “home” i “dona” en tota època i societat en funció de com es relacionin aquestes funcions i com siguin interpretades les mateixes.

El concepte de “subjecte” de Lacan, de qui tenim la definició: el que un significant representa en front a un altre significant, implica necessàriament que no és home, no és dona, no és nen, no és gay, no és lesbiana, no és trans, no és bisexual, no és neuròtic, etc.; senzillament “no és”, manca d’ésser i de identitat. En cada història particular d’una persona, una família, un poble, etc., el valor de “subjecte” participarà de xarxes significants, cadenes de cadenes, en les quals adquirirà significats i sentits múltiples mai garantizats en la seva veritat ni en la seva perduració. Depèn de l’ètica de cada un de nosaltres quins d’aquests significats enfrontarem i rebutjarem amb total indignació i a quins ajudarem a prosperar, sabent que ni una cosa ni l’altra està plenament en mans de ningú. El mateix -tampoc s’ha d’oblidar- s’ha de sostenir respecte dels significants: islàmic, gitano, negre, jueu, ianqui, refugiat, israelí, etc. Aquests significants no provenen de cap objectivitat, ni la del cos biològic ni la de cap estadística acceptable, i així no poseeixen identitat ni consistència ontològica. El significat i el sentit que rebin provindran de l’articulació de l’entramat significatiu de cada cas i de la posició que s’assumeixi al respecte.

“Psicoanalista” tampoc designa res en si mateix, el seu significat dependrà de cada cas i de cada context. No tot psicoanalista és patriarcal, masclista i eurocentrista. Así com no existeix una lingüística, ni una filosofia, tampoc una física. No existeix un discurs de la psicoanàlisi; n’existeixen múltiples, alguns en minoria -como ho és potser el que es sosté en aquestes línies- però tampoc en aquest cas s’han d’ignorar. No hi ha discurs de la psicoanàlisi, afirmar-ho té el mateix defecte epistemològic que el del binarisme o qualsevol racisme o xenofòbia. És responsabilitat de cada analista i societat d’analistes el tipus de psicoanàlisi que assumeixi, practiqui i difongui, i en això, per començar, haurà de decidir si és “freudià” o no, paternalista o no, biologicista i individualista o no.

És possible que Lacan no hagi aconseguit amb les seves concepcions rebutjar totalment el llegat misogin, masclista i patriarcal que es pot localitzar en l’obra de Freud; aquesta és la nostra tasca present i futura si assumim la posició que s’estableix a favor de la diferència. Si ho fem, l’axioma haurà de ser: primer el llenguatge, el significant, l’Altre, el A/ (A majúscula ratllada), etc. i després, només després, les múltiples formes hagudes o que es creïn d’inscriure els cossos i de patir o fruir els gaudis i les posicions i recursos curatius que haguem d’assumir o rebutjar al respecte.

(1) https://drive.google.com/file/d/11FT53loQb3COE5QC-vKtmZtnI9djYjhi/view

(2) https://psicoanalisislacaniano.com/2019/12/01/preciado-psicoanalisis-maleval-20191201/

Traducció Ana María Flores y Eulàlia Bullich.